Torna l'escenari

A sobre d’un turó en un dels pobles més tranquils de la província de Barcelona, a Cardedeu, es troba la casa d’en Lluc i en Borja. O potser seria més correcte dir que la seva llar és en realitat un teatre, sala de concerts i espai multidisciplinari anomenada Lapenya 24 a on, a més a més, viu aquesta encantadora parella amb el seu fill, en Lucas, i la seva gossa, la Gala.

Arribo a la casa pocs dies abans que es celebri el concert d’en Marc Parrot. Em diuen que és millor així, perquè el dia de l’esdeveniment estaran massa enfeinats preparant-ho tot. Això em dona l’oportunitat de contemplar de més a prop la bellesa d’aquesta casa, on els petits detalls diuen molt d’aquesta entranyable família. Com ara l’estàtua del jardí, que formava part d’una escenografia d’en Lluc i que va recuperar anys després; l’hort al terrat; el preciós jardí ple de branques i arbres a punt d’aflorar; i cadascun dels racons que parla del petit món dissenyat per tots tres.

Segons m’expliquen, són una parella que s’equilibra per les seves diferències. Mentre que en Lluc és molt de la terra, en Borja es sent molt nòmada. Els besavis d’en Lluc ja es van instal·lar a Cardedeu. “De fet, per part de pare, la família de la meva àvia fa tres cent anys que volta per aquesta comarca”. En Lluc mai ha viscut fora. Això no vol dir que no sigui un home de món, més aviat al contrari, viatja molt per feina i s’està llargues temporades lluny de la seva llar. Quan torna té clar que com a casa enlloc i s’estima més convidar amics que sortir a fer un volt. En Borja, en canvi, va néixer a Granada però no és un home d’arrels. “Vinc d’una família en què tots som de llocs diferents i, de fet, degut a la feina del meu pare, he viscut a molts llocs com ara Canàries, Galícia i Madrid”. Als vint anys va venir a Barcelona per acabar la carrera d’arquitectura: “Era la ciutat dels prodigis i ho vaig tenir claríssim. Vaig aprendre català molt ràpid i em sento molt d’aquí, però si demà he de fer les maletes, les faig”. Un tarannà que porta com a banderola i del qual se sent molt orgullós. “En aquest sentit som tant diferents!”, exclama en Borja. “En molts sentits”, apunta en Lluc mentre tots dos riuen.

En Lluc i en Borja m’expliquen cóm va començar tot, cóm es van conèixer i què és LaPenya24 amb una il·lusió i un brillantor als ulls que em recorda als d’uns nens petits. Sembla que siguin molt conscients que a la vida hem vingut a actuar en el sentit més ample de la paraula, i ells no volen ser només espectadors sinó part de la companyia. Fill d’escenògrafs, a qui va seguir els passos professionals, en Lluc va créixer a una casa on sempre hi havia convidats i obrir les portes a nova gent era molt habitual. Així doncs, va projectar casa seva seguint aquesta mateixa idea: “Quan vaig planejar la casa, la vaig pensar com un espai obert precisament per rebre gent”. Amb la ajuda d’en Borja, van acabar de fer de l’espai una autèntica llar: “Quan ens vam conèixer en Borja i jo, la casa no estava acabada de construir i llavors la vam acabar junts. L’ànima li vam posar tot dos”. Amb impressionants vistes, des de Cardedeu als peus, el Montseny a darrere i Montserrat a l’horitzó, la casa d’en Lluc i en Borja seu sobre un petit turó. Un enclavament que els hi va donar l’oportunitat de crear un escenari al mig. “La forma natural del terreny ens donava un desnivell que de cop i volta transformava l’espai en un escenari. Només havíem de fer que l’escala que ens porta a les habitacions, desaparegués”, diu en Lluc. Quan l’escala puja, la casa es torna teatre, sala de concerts, tablao flamenc o el que calgui.

En Lluc tria propostes diverses i de qualitat, als qui prepara la seva pròpia escenografia, mentre que les tasques d’en Borja giren al voltant del sopar. Ell és l’encarregat de dissenyar el menú que s’emmotlla a cadascuna de les actuacions. La setmana abans de la data està molt nerviós, tot i que, tal i com m’explica: “quan veus que tothom menja i et diu ‘ostres, què bo’, em compensa. Fins i tot se m’oblida l’esforç, perquè s’ha de dir que hi ha moments amb els que ho passo malament. La cuina és la d’una família normal i això em limita a l’hora de dissenyar un sopar per a seixanta o setanta comensals”.

Al juny de 2009 es va inaugurar la casa i va tenir lloc la primera actuació que va encendre la metxa al cap de tots dos, però l’arribada del seu fill Lucas ho va aturar. Ara fa any i mig, l’escenari va voler tornar-hi. Sense cap intenció més enllà de passar-hi un bon vespre, cinquanta persones s’hi van adreçar. Va ser una nit tan especial que es van plantejar fer-ho seguit. “Vam veure la possibilitat de reunir les nostres aficions i gaudir de la nostre llar al mateix temps. Tenim feines molt diferents, escenògraf i professor, i de sobte podíem portar a terme un projecte en comú”, m’expliquen. Porten set edicions i no pensen aturar allò que fan sense cap pretensió més enllà de passar-ho bé i compartir l’espai que els dona la casa. Només conviden al seu cercle i amics de amics. No ho anuncien a cap xarxa social. Tan sol els trobareu a l’Instagram, on pengen fotos de les trobades a posteriori com una mena d’àlbum personal.

La nit cau i l’escenari s’omple de tauletes amb petites llums darrera del cantant que després farem servir per sopar. Els arbres del jardí, il·luminats amb molta cura, decoren el fons de l’escena. L’ambient és molt acollidor. El públic, ple d’amics i familiars, riuen i s’emocionen. Sec a l’última fila. Des de la meva privilegiada situació, sota el petit arbre decorat amb ocellets vermells, puc veure-ho tot: el ‘pati’ de butaques ple, el públic entregat i l’artista de la casa, l’escenari. Quan tot acaba, en Lluc s’apropa al Borja, “Què, una abraçada, no? Ho hem aconseguit!”. Hem sento molt afortunada de ser allà, compartint amb ells el que passa a Lapenya24. I tant que ho van aconseguir.